DESEMBRE 2019

Ruta D – RUTA VERDA

DIFICULTAT: baixa
TEMPS ESTIMAT: 3 hores 30 minuts
DESNIVELL: 350m

Comença a l’ermita que es va construir als anys 1980, al costat de la caseta del Pare Pere (s. XVII), un refugi curiós on aquest cèlebre personatge de Dénia es retirava a resar i on podem contemplar la història d’aquest franciscà representada en taulells de ceràmica valenciana. A pocs metres d’ací comença el camí de la colònia, trobarem una cadena que impedeix l’accés al parc de vehicles motoritzats i començarem l’ascensió tranquil·la per aquesta pista còmoda.

El camí fa giravoltes travessant l’abandonada, a hores d’ara, colònia agrícola del Montgó, la qual al primer terç del segle XX va ser un assaig frustrat de producció de raïm de moscatell. La zona ha sigut afectada per diversos incendis els resultats dels quals s’aprecien al llarg de tota la ruta, encara que també observem la tossuderia de la natura per recuperar-se d’aquestes agressions: llentiscles (Pistacia lentiscus), coscolls (Quercus coccifera), estepes (Cistus), arítjol (Smilax aspera), espígol dentat (Lavandula dentata), orquídies de diversos gèneres. etc., totes elles espècies típiques del matoll mediterrani que s’afanyen per recuperar la coberta vegetal de la zona.

Arribarem a una bifurcació d’aquesta pista i prenem el camí de l’esquerra, cap a l’est; aproximadament a uns 200 m., comença una senda estreta a l’esquerra que puja fins al peu dels murs d’afusellaments d’aquesta cara nord del Montgó. En aquesta zona, d’ambient bastant humit i fresc, és freqüent la presència de falgueres com el polipodi (Polipodium cambricum), o plantes com ara el rusc (Ruscus aculeatus), i moltes altres típiques de les zones humides de les muntanyes mediterrànies; hi destaca la vegetació rupícola de caràcter endèmic com el card sant (Carduncellus dianius), el desferracavalls (Hipocrepis Valentina) o l’escabiosa de roca (Scabiosa saxatilis),entre altres; no hem d’oblidar que ens trobem dins una micra reserva de flora, i que moltes d’aquestes plantes que ens envolten estan estrictament protegides.

Segons anem pujant, el paisatge es fa més espectacular i podrem abastar amb la vista tot el Golf de València, les muntanyes de la Safor, Cullera, la mar Mediterrània i, en dies clars, l’illa d’Eivissa a l’est cap a l’horitzó.

Una vegada arribem a la base dels murs d’afusellaments, per a arribar a la Cova de l’Aigua haurem de prendre la bifurcació de la senda que va cap a l’est, i arribem a unes escales costerudes que ens portaran a la cova, abans d’entrar-hi, trobarem una inscripció romana incisa en la roca datada en el 238 aC, i que està protegida per una reixa metàl·lica. Una miqueta més amunt s’entra a la cova que arreplega al seu interior l’aigua de pluja filtrada per la roca calcària que forma el Montgó. L’aigua és retinguda per un estrat d’argiles margoses impermeables. En temps passats aquesta coveta es va condicionar per a fer-la servir com a depòsit d’aigua, que després s’aprofitava i canalitzava per al consum humà, fins i tot per a regar les hortes reduïdes als peus del Montgó. Tornant sobre les nostres passes i seguint sempre les bifurcacions de la senda en direcció oest, recorrerem la part més frondosa de l’ombria del Montgó, i podrem veure-hi algunes de les espècies més escasses del parc com a fleixos de flor (Fraxinus ornus) o nogueroles (Pistacia terrebintus). A poc a poc, anirem davallant fins al Racó del Bou o de l’Ull de Bou, així anomenat així per la forma que tenen els murs d’afusellaments des d’aquest punt, on tornarem a prendre el camí de la colònia que ens tornarà a l’ermita del Pare Pere.