DESEMBRE 2019

A MIQUEL GRAU

Al Tall

Per cridar: “Vull l’Estatut”, ai!
a Miquel assassinaren;
açò passà en Alacant,
soledat de l’ai, ai, ai,
en Alacant el mataren.

Ja el porten a soterrar, ai!
l’acompanya tot el poble;
no poguérem dir-li adéu,
soledat de l’ai, ai, ai,
perquè el taüt ens furtàren.

Per guanyar la llibertat, ai!
quants germans tenen de caure!
Miquel Grau ja no està ací,
soledat de l’ai, ai, ai,
quan avuí tots l’esperàvem.

 

CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT

Lluís Llach

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d’un record passat.

No esperem el blat sense haver sembrat,
no esperem que l’arbre doni fruits sense podar-lo;
l’hem de treballar,
l’hem d’anar a regar,
encara que l’ossada ens faci mal.

No somnien passats
que el vent s’ha emportat.
Una flor d’avui es marceix just a l’endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.

Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d’equivocar-nos.

Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.

 

CAMPANADES A MORTS

Lluís Llach

I
Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II
Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d’aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

III
Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l’amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV
La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.

 

CANT DELS MAULETS

Al Tall

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull,
polimenteu fustes i emblanquineu murs
perquè Carles d´Àustria ha jurat els Furs.

Enrameu de murta places i carrers,
abastiu de piules xavals i xiquets,
aclariu la gola amb vi i moscatell,
que no hi ha qui pare el pas dels maulets.

Vine Pilareta que et pegue un saxó,
els peixos en l´aigua i els amos al clot,
i si no l´empara el Nostre Senyor,
tallarem la cua a Felip de Borbó.

Si l´oratge es gira en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen més perill tindran.
Passeu-me la bota i seguiu tocant

 

COMPANYS NO ÉS AIXÒ

Lluís Llach

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

 

DARRER DIUMENGE D’OCTUBRE

Al Tall

Darrer diumenge d’octubre
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsse, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d’octubre

 

Frangment del poema DESDE MALLORCA A L’ALGUER

Albert Garcia (Popular sarda)

Des de Mallorca a l’Alguer,
des de l’Alcúdia a l’Albuixer,
des de Maó a Cadaqués,
des de Montgó a es Vedrà,
des de Talltendre a Queixans,
de Porqueroles a Calp,

Des de Mallorca a l’Alguer,
des de Dalt Vila a San Joan,
des de Tabarca a Forcall,
de Ciutadella a Llançà,
d’Espalmador a Alcanar,
de Torreblanca a Malgrat,

Des de Mallorca a l’Alguer
Els mots que canta la gent:
vives paraules que entenc,
que tots parlam es mateix

 

DIGUEM NO

Raimon

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.

No,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.

 

D’UN TEMPS, D’UN PAÍS

Raimon

D’un temps que serà el nostre,
d’un país que mai no hem fet,
cante les esperances
i plore la poca fe.

No creguem en les pistoles:
per a la vida s’ha fet l’home
i no per a la mort s’ha fet.

No creguem en la misèria,
la misèria necessària, diuen,
de tanta gent.

D’un temps que ja és un poc nostre,
d’un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.

Lluny som de records inútils
i de velles passions,
no anirem al darrera
d’antics tambors.

D’un temps que ja és un poc nostre,
d’un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.

D’un temps que ja és un poc nostre,
d’un país que ja anem fent.

 

EL VELL MONTGÓ

Paco Muñoz

El vell Montgó es desperta
el sol badalla per dalt la Plana
com un peix d’argent
va penetrant Segària endins,
la llum dibuixa l’Aitana.

La mar es torna daurada
les barques pentinen l’alba,
és el millor regal dels déus
etern vigilant
del meu país acaronat pel mar.

Juguen els eriçons
amb els escarabats /span>
per enmig del fonoll marí.

L’aranya de la creu
espanta un alacrà
corrent per l’herba de Sant Blai.

La llengua de cavall
creix entre els margallons,
s’amaguen les perdius
i la colobra acaça un falciot
a l’ombra d’un llentiscle i un pi bord,
herba de les llunetes, romer
i un àguila de Bèrnia ve volant.