ESGLÉSIA DE LA SANTA CREU

Esglesia_pedreguer_Aquest edifici és un dels monuments més importants del poble de Pedreguer. Els darrers estudis arqueològics fets en el conjunt de l’església i en el cementeri annex ens remeten a uns contexts medievals del segle XV. La tàpia amb crosta de morter i tongades de rajola que fita amb l´abadia conté les restes més antigues de la construcció, possiblement de quan era encara la mesquita musulmana de l’alqueria de Pedreguer. Però gran part del que hi veiem en l’actualitat és d’una forta reforma renaixentista. Un text de 1574 ens diu que la construcció amenaçava ruïna i es va manar que fos reparada. Primer es va realitzar la façana dins l’estil renaixentista i posteriorment, ja en època barroca, es va edificar la resta.

La portada, estructurada en tres cossos, és un exponent poc comú d’arquitectura clàssica a la Marina Alta. El primer cos, format per l’entrada a l’edifici, està compost per un arc de mig punt arquitravat i dues pilastres dòriques. Aquestes tenen una decoració d’ovals i quadrats amb punta de diamant que es relaciona amb la tradició serliana àmpliament utilitzada en l’arquitectura toledana. Sota el frontó partit i al damunt de la porta trobem un escut amb el calze i la sagrada forma, que és l’emblema de l’arquebisbe Joan de Ribera, segurament promotor de la construcció. El segon cos presenta una fornícula amb la imatge de sant Bonaventura, acompanyada de pilastres acanalades i volutes amb perles a tots dos costats, al damunt s’observa un frontó amb pinacles. L´últim cos està format per una finestra emmarcada en dues mitges columnes jòniques rematades amb un frontó circular i pinacles.

La façana s’acaba amb dues cornises entre les quals trobem dues espitlleres separades per una creu. Les espitlleres són les restes d’un ús militar de l’edifici. L’autor de l’obra podria ser Joan Cambra, que, bon coneixedor de l’arquitectura de la segona meitat del segle XVI, havia treballat també per Joan de Ribera i pel Marqués de Dénia en altres esglésies de la comarca (Pego, Teulada).

La planta de l’església, que respon al model contrarreformista del Concili de Trento, és de creu llatina amb nau única, cinc capelles laterals entre contraforts i una volta de mitja taronja sobre petxines al creuer. La nau central es cobreix amb una volta de canó i llunetes sobre arcs faixons. Les capelles laterals presenten voltes bufades. Els ordres que s´hi utilitzen són el corinti i el toscà. La decoració s’afegeix a l’estructura i arriba a amagar els ordres clàssics. Conserva un dels millors exemples de decoració amb la tècnica de l’esgrafiat (segona meitat del s. XVII – principis del s. XVIII ). Els motius decoratius estan formats per grotescs de caràcter vegetal (flors, branques, fruits), animal (ocells, cànids) i d’éssers fantàstics com nereides, amorets…

També cal destacar la capella de la Comunió que va començar a construir-se el 1775, una vegada acabada l’església. Se suposa que l’autor de la capella és l’arquitecte de Pedreguer Antoni Gilabert, introductor i impulsor del neoclassicisme a les terres valencianes.