JO VINC D’UN SILENCI

Raimon

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren,
en l’anonimat
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant.

 

LA BALANGUERA

Maria del Mar Bonet

La Balanguera misteriosa
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

De tradicions i d’esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa que s’enfila, de la
vellura que se’n va.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

 

LA CANÇÓ DEL CANSAT

Ovidi Montllor

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m’ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d’empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoiá.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.

 

L’ESTACA

Lluís Llach

L’avi Siset em parlava
de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.

Siset, que no veus l’estaca
on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja.

Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se’m van escorxant,
i quan la força se me’n va
ella és més ampla i més gran.

Ben cert sé que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m’oblida.
Torna’m a dir el teu cant:

L’avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l’emportà,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.

I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d’en Siset,
el darrer que em va ensenyar.

 

LLADRES

Al Tall

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.

Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.

El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l’aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s’ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d’aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.

 

PROCESSÓ

Al Tall

La història ja està passada,
pols i terra la taparen,
però el mal que vingué d’ella,
mal d’Almansa,
rossega encara i alcança
tot el poble.

Invocarem alquimistes,
bruixes, fades i ocultistes
que dissipen la foscor,
per què conjuren el temps
que tot tracta d’amagar-ho.

Que torne a la llum del dia
en un primer cadafal
tot el poble que va viure
abans del fracàs d’Almansa;
prenguen lloc en igualtat
Jaume I i Ausiàs March
amb els gremis i els oficis,
llauradors i gent de mar.

Que siguem també testics
en un segon cadafal
els hereus de la derrota,
valencians de Nova Planta;
prenguen lloc en igualtat
Maians, Romeu i Sorolla
amb els obrers de la seda
i els plantadors de taronja.

Feu més fort el sortilegi
amb tots els vostres poders
i acudeixquen a la festa
en un tercer cadafal
aquells que encara han de nàixer,
gent desperta i sobirana,
senyors del seu propi viure;
prenguen lloc en igualtat.

I vosaltres que sentiu
les músiques i els romanços
obriu els ulls i voreu
des del vostre cadafal
l’ample caminal que s’obre
entre tots els concurrents.

Felip V el calça llarga;
segueix l’any 1707
i el Decret de Nova Planta;
l’organista cabanilles
va sonant una tocata;
molts maulets, bolic al muscle,
busquen on alçaran casa;
porten pelfes i catifes
els teixidors de la llana
passen porcs i botiflers,
botiflers i sargantanes,
renegats i delators,
socarrats i socarrades
lladres, bisbes i marquesos,
naus amb senyera esgarrada,
Carles d’Àustria plegant vela,
pebre, cànem i pesquera,
D’Asfeld, dimoni emplomat,
incendiari i mala bava,
soldats catalans i anglesos,
de Portugal i d’Holanda,
saladures, prostitutes,
ametlons, arròs i pansa,
francesos i castellans,
saragüells i el mal d’Almansa;
passen molts més de maulets,
botiflers no hi han a penes,
passa Berwic i Blanquer
i Lluis XIV de França,
lliures, diners, divuités,
un nou patriotisme passa
castellanesc i estafant,
l’Estat Modern va d’estrena
i els senyors van de dinar,
el Penjadet i Basset,
Quart de Poblet passa en flames,
volen les cendres de Xàtiva
i una extensa polseguera
s’escampa sobre la llum,
que el sol va en la comitiva
i la remor se l’en duu;
que el conjur no dura sempre
i la història ja és passada,
però el mal que vingué d’ella,
mal d’Almansa,
rossega encara i alcança
tot el poble.

QUE NO S’APAGUE LA LLUM

Feliu Ventura

El que ens queda per fer
ho hem de fer entre els dos
amb la unitat de paraules i acords.

Que no s’apague la llum
que no vacil•le mai més
construïm un país de llums enceses.

Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il•luminant la nit amb l’esperança.

Oblidem el passat
no pensem el futur
i deixem que el demà comence ara.

No podré mirar als ulls
als infants del meu lloc
si sé que no vaig fer el que calia.

És humil el meu cant
però hi ha moltes veus
que reclamen a crits que les escolten.

vivim, vivim somniant
empeny fins que algun dia siga realitat.

 

QUE VOS PASSA VALENCIANS

Paco Muñoz

Que vos passa, que vos passa,
que vos passa valencians
el nostre País vol viure
sense perdre identitat.

Era lliure i treballava
nostre regne valencià
però uns homes hi vingueren
i mataren aquell cant.

Hem patit segles de lluita
de matances i d’espant
perquè el poble nascut lliure
no vol viure empresonat.

Nobles, bisbes i juristes
ens vengueren per un plat
de llentilles a Castella
i els seus costums castellans.

Canviaren de casaca
i oblidant l’antic parlar
giraren l’esquena al poble
al bon poble valencià.

Poble de les Germanies,
poble nostre revoltat
ara saps com la noblesa
demostra la lleialtat.

Tot el regne delegaven:
hòmens, dones, terres, ars,
poble, llengua, furs i pàtria
pel poder han baratat.

Un mal dia des d’Almansa
ens vingué la novetat:
el vell Regne de València
era País conquistat.

Ja la llengua bandejaven
llevant-li oficialitat
i per just dret de conquesta
imposen el castellà.

D’altres guerres hi patiren
tot anà costera avall:
el País pergué consciència
i el poble restà callat.

Però sempre sempre hi hagué hòmens
de cor valent i esforçat
que mantingueren la flama
amb esperit vigilant.

Sempre ens han guanyat la guerra
els que diuen ser cristians,
el altres, ja ens diguen moros,
jornalers o assalariats.

Tinc ganes de fer història
i escriu-te-la en valencià:
una història en els vençuts
de tants segles guanyaran.

Alça el cap, posat en marxa
i comença a caminar

 

T’ADONES AMIC

Raimon

T’adones, company,
que a poc a poc ens van posant el futur
a l’esquena;
t’adones, amic.

T’adones, company,
que ens el van robant cada dia que passa;
t’adones, amic.

T’adones, company,
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d’ells,
<t’adones, amic./span>

T’adones, company,
que ara volen el futur
a poc a poc, dia a dia, nit a nit;
t’adones, amic.

T’adones, company,
no volen arguments,
usen la força,
t’adones, amic.

T’adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t’adones, amic.

T’adones, company,
t’adones, amic.

 

TIO CANYA

Al Tall

En la pobla hi ha un vell
en la pobla hi ha un vell
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra,
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana

Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.

La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.

Set vegades va fer cua,
set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.

Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar.

Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.

Tio Canya tingué un fill
Tio Canya tingué un fill
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.

Bé recorda el tio Canya
quan varen portar-lo a escola
set anys, la cara ben neta,
ulls oberts, camisa nova.

Però molt més va obrir els ulls
el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre
parlant de manera estranya.

Cada dia que passava,
Cada dia que passava
anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre
per por a que el senyor mestre
li fera alguna pregunta.

Aguantà càstigs i renyes
sens gosar d´obrir la boca
i la escola va odiar.

Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.

Cròniques del carrer diuen
cròniques del carrer diuen
d´uns nets que té el tio Canya
que són metges a València
que són metges a València
professors i gent lletrada.

Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se´ls escolta
parlant llengua castellana.

Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.

Mai parlen en castellà
mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya.

Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar

Tio Canya Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,
perquè avui tens temps encara

 

VENIM DEL NORD, VENIM DEL SUD

Lluís Llach

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d’un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.